dimarts, 3 de juny del 2008













































Els meus esports preferits





Els meus dos esports preferits són el handbol i l'esquí, que us explicaré a continuació.
Començarem pel handbol, aquest esport consisteix en fer botar una pilota amb les mans i llençar-la dins la porteria, mentre sis jugadors fora de l'ària i un porter dins la portaria, com a últim recurs, intenten que l'equip contrari no faci gol.
Jo porto practicant aquest esport des dels 5 anys. Abans quan era petit feia de jugador, però ara me fet gran i prefereixo fer de porter (diuen que els porters estan bojos, perquè posar-se davant d'una pilota que pot anar a 50 km/h a menys de 2 metres del llançament s'han de tenir pebrots), però m'agrada per que així puc fer enfadar els jugadors de l'equip contrari.
El meu germà ha seguit la tradició i també juga a handbol fent de porter, però el que més m'empipa és que ell juga al C.H.Palautordera i jo al C.H.Sant Esteve que són rivals directes, com el Barça i el Madrid.









L'altre esport preferit és l'esquí. Aquest esport consisteix en lliscar per la neu amb un esquí a cada peu. Sembla molt fàcil, però practicar-lo és molt difícil.
Jo practico aquest esport des dels 4 anys. Vaig debutar a Vallter 2000 i com acompanyant meu tenia en Josep Altimira. Ara ja en ser molt més i practico la modalitat de freeride, però una mica “light”. El freeride consisteix en baixar una muntanya nevada esquivant arbres, fent salts i baixant tot tipus de pendents. El meu somni seria arribar a ser un professional de freeride, per això aquesta setmana santa vaig convença als meus pares per anar als Alps. Ara he pogut comprovar que és el país del freeride.

LONDRES de Virginia Woolf











LONDRES de Virginia Woolf

L'autora d'aquest llibre és Virginia Woolf, una escriptora defensora en aquella època dels drets de la dona, que va escriure el seu primer llibre gràcies al seu pare, Sir Leslie Stephen. El llibre es va publicar per primera vegada l'any 1975. Aquest llibre no és gaire famós i no s'ha n'ha fet cap pel·lícula ni ha sigut record de vendes.


Com que és un llibre d'assaig he decidit fer un petit resum de cada capítol.

Retrat d'una londinenca: En aquest capítol explica com és la societat londinenc , relatant el dia a dia d'una senyora gran que seu a una butaca davant de la llar de foc i no para de rebre visites de gent que l'hi explica els seus problemes, com a conseqüència d'això sap tot el que passa a Londres.
Els molls de Londres: Aquí explica la quantitat de barrils que arriben al port de Londres després d'haver remuntat tot el riu i com les grues els aixequen amb molta facilitat. Tot el que hi ha dins serà repartit per tot Londres.
La marea d'Oxford Street: És on es compra i es ven tot el que ha arribat al port de Londres i molta gent assenyala aquest carrer amb burla.
Cases de grans homes: Explica que Londres està plena de cases d'homes importants, però ella agafa com exemple la casa dels Carlyle, que tot i els diners que tenia aquesta família, mai no es va posar aigua corrent n'hi tampoc llum a la casa. Això implicava a la ninyera anar a buscar aigua al soterrani i bombejar- la cada matí perquè l'home de la casa es fes una banyera d'aigua calenta.
Abadies i Catedrals: Virginia Woolf diu que la catedral més magnifica de Londres és Saint Paul. Que això es deu senzillament, a la grandària i a la serenitat incolora. Després parla de l'abadia de Westminster que diu que és estreta i afuada, usada, inquieta i animada.
Cambra dels Comuns: Diu que fora de la cambra s'alcen estàtues molt grans, negres, llustroses i brillants, però per dins no és gents majestuosa, que es semblant a un edifici públic.

Per acabar una frase que m'ha agradat molt:

“On es pot anar de Londres per trobar pau i tenir la certesa que els morts dormen i descansen? Al capdavall, aquesta és una ciutat de tombes.”

Els sis articles que recull aquest llibre, van estar publicats a la revista Good Housekeeping entre l'any 1931 i 1932 que capturen la seva millor prosa. Tot el llibre està basat en l'opinió de Virginia Woolf. Jo no penso el mateix que ella, però és que no estava viu en aquella època i no puc expressar la meva opinió sobre el context del llibre en general. Crec que els capítols del llibre són massa llargs.

Certament jo el recomanaria a aquells que estan enamorats de Londres com jo, però el llibre descriu un altre època, fins i tot més antiga de quan el van escriure. Quan el vaig comprar m'esperava una visió més futurista. M'ha decebut una mica i se m'ha fet avorrit llegir-lo.


diumenge, 17 de febrer del 2008



Instruccions per fer empipar a un germà.


El que més empipa en el meu germà és perdre. Ara esmentaré una sèrie de trampes per fer-lo emprenyar molt:



1)El més important és demanar-li que jugui un partit de tennis-taula.
2)Restar-li punts o sumar-me punts, això el posa dels nervis i no juga com sempre (és més fàcil guanyar-lo).
3)Fent-li punts directes, però si li fas normalment diu la frase “esperat, no” i això m'empipa a mi, no a ell.
4)Una de les coses que no suporta gens són les miradetes
5)Tampoc suporta les rialles. Si li somric, amb malícia, s'emprenya i es posa com una moto.
6)També fent tonteries, com per exem
ple no anant a buscar la pilota quan va a fora.
7)Passant-li malament la pilota .
8)Quan està perdent i no li salves les fores també és una cosa que no suporta.
9)Perdre temps en el saque.
10)Tirant la pilota lluny quan ha de treure ell.



Tot per acabar guanyant-lo, a partir d'aquí té tota la ràbia al cap i li surt, sembla... no ser.... Tira la raqueta contra la paret i fins i tot contra tu, envia la pilota a l'al
tre punta del jardí o al del costat, em pot arribar a pagar o insultar-me, i diu que tinc que recollir jo la taula de tennis-taula, etc. Després, corre cap a la mare plorant i ella ens castiga els dos i jo com sempre, no havia fet res i acabo a l' habitació castigat escoltant música. No ho entenc, faci el que faci acabo castigat.

dimecres, 26 de desembre del 2007






ÉS MILLOR QUE CATALUNYA SIGUI INDEPENDENT?


És evident que en aquests moments a Catalunya hi ha una gran moguda a favor de la independència. La gent jove de la nostra terra, està cansada de suportar el govern centralista d’Espanya.
Jo sóc un d’ells.
Catalunya va perdre les seves llibertats l’onze de setembre de 1714 quan Felip V va entrar a Barcelona, arrassant-la i destruint-la, i va posar en pràctica els decrets de Nova Planta , conjunt de lleis, per les quals abolia l'antiga organització constitucional dels països que integraven la corona catalano-aragonesa en contra de l’opinió del poble català.
Aquesta va ser la primera de les moltes intrusions que la Corona Castellana i més endavant el govern espanyol ha fet a Catalunya privant als catalans dels seus drets constitucionals, com són el dret a tenir govern propi i ordenament jurídic propi, començant un procés de repressió sobre la cultura catalana i especialment sobre la nostra llengua: el català.
Actualment ens trobem amb un estatut retallat per tots els cantons, burlant-se del treball que fan els dirigents del nostre país. No ens deixen tenir poder sobre les nostres infraestructures, ni tan sols sobre els nostres diners.
Espanya recapta més de 30 mil milions d’euros l’any a Catalunya a través dels impostos de l’estat espanyol i en retorna menys de 19 mil milions. Aquestes dades són estimades, ja que el govern espanyol no ha volgut mai publicar-les.
Un exemple és que a Extremadura cada nen a primària i secundària té un portàtil i en canvi a Catalunya no. A Andalusia els nens tenen dret a dentista gratuït, aquí no. Paguem molt però rebem poc. Podria escriure mil fulls per les raons de ser independents, però només ho he fet amb unes quantes.

En definitiva ara encara estem igual que fa 293 anys. I per això seria molt millor ser independents, ja que podríem decidir nosaltres mateixos, sobre els nostres drets, sobre els nostres diners. Seríem més lliures, perquè l’estat espanyol no ens retindria els diners i no ens governarien des de l’exterior, com passa ara, que no tenen en compte les nostres necessitats, les dels catalans.

diumenge, 25 de novembre del 2007




La Gioconda, Mona Lisa o Madonna Elisa.


La Gioconda o Mona Lisa és un dels quadres més famosos del món. Apareix en multitud de llibres, revistes, diaris i peŀlícules contínuament i és una de les obres que rep més visitants: més de 20.000 persones cada dia.
El seu autor fou Leonardo da Vinci, que va néixer a Anchiano el 15 d'Abril de 1452. Va ser un gran savi que va treballar en molts camps diferents. Se'l considerava un gran arquitecte, escultor, inventor i enginyer de l'època del renaixement. Leonardo va viure per molts llocs d'Itàlia, però va morir el 2 de març de 1519 al castell de Clos-Lucé a França.
L'obra representa Lisa Gherardini, una dona amb un estrany somriure enigmàtic. Està pintada de tal manera que fa que quan miris aquesta preciosa pintura, el primer que vegis sigui la cara.
Un característica que feia servir molt Leonardo era el famós “sfumatto” que és una tècnica molt semblant al difuminat. En aquest cas es pot observar a les mans i en el paisatge.
Aquest quadre està exposat al museu de Louvre a París i pertany a l'estat francès. El Louvre és un dels museus més importants del món i les seves coŀleccions són de gran valor cultural.
Adrià Planas
2n B
Català

dissabte, 24 de novembre del 2007


retalls de mi mateix


El meu nom és Adrià, que és un nom masculí d’origen llatí que significa: “Nascut a Àdria”. Àdria era com s’anomenava una zona d’Itàlia situada al costat del Mar Adriàtic.
Els meus pares em van posar aquest nom perquè els hi agradava més que Dionís, que era com volia posar-me el meu pare.




Una cosa dolenta és que tinc molta, molta vergonya a l’hora de fer coses noves. Encara més, quan he de conèixer gent nova.
Una bona és que sóc endreçat, no suporto veure l’habitació d’estudi i la cuina desendreçats. Em passo moltes hores a la setmana arreglant tot el que la meva família deixa tirat.




El que no m’agrada de mi és que tinc les ungles molt lletges de tant que me les mossego. Quan estic nerviós no puc parar.
El que més m’agrada del meu físic són els meus ulls perquè els tinc molt grossos i expressius.



Adrià Planas i Beltran
Anna Mª Ribas
2nd B














diumenge, 4 de novembre del 2007


Un dia de festa
Avui és divendres al matí. Estem en ple pont de tot Sants i molta gent té festa. La meva família, com era d'esperar, tots lliuràvem de treballar, però a casa meva els dies de festa normalment s'aprofiten per a fer feines de casa. Mentre la meva mare està cuinant un estofat xup xup xup, que per cert va quedar molt bo, el meu pare s'està planxant les camises que en té moltíssimes i com tenim una planxa de vapor fa molt soroll puffxuffpuffxuff.
També hi ha la rentadora posada i no sé perquè sempre ha estat sorollosa com un avió quan s'enlaira gloong gloong glonng.
En Marçal, el meu germà, com sempre sense ajudar en res, està jugant al porxo a botar la pilota d'handbol pam pam pam.
Els meus veïns barcelonins, que mai han entès que als pobles hi viu gent, pujaven i baixaven cada dos per tres les escales de casa seva clonc clanc clunc clunc clanc clonc, però ja se sap que qui no té cap, ha de tenir cames. I per si no n'hi havia prou les motos, renoi! Jo no sé com poden córrer i fer tant soroll BROOOM BROOOM. Han despertat a tot el veïnat. Jo en tot aquest enrenou m'he de concentrar per estudiar els països i capitals d'Amèrica del Nord, Central, Sud i d'Europa.
Imagineu, em comença a pujar la mosca al nas i en qualsevol moment començaré a treure foc pels queixals.

Adrià Planas
2nd B
Català